A ti

A ti, que le enseñas al mundo tu mejor cara y escondes tu fragilidad,

a ti, que sonríes a los demás y te desahogas llorando en silencio,

a ti, que al estar rodeado de gente aseguras ser feliz

y te resguardas en la soledad para buscar la causa de tanta incomprensión,

a ti, que no comprendes la vida que te ha tocado vivir,

no entiendes el mundo, ignoras el porqué de tu existencia,

huyes de los lamentos y vives el momento.

A ti, que día a día pasas por mis pensamientos,

me miras, me sonríes y aún no sabes que te quiero.

A ti quiero decirte lo que siento, a ti quiero llamarte ingenuo,

por haberte querido tanto, por seguirte queriendo,

y porque me parece mentira que no lo estés sintiendo.

Paraules

Paraules, quatre paraules boniques que ens fan perdre els sentits. Quatre frases copiades d’algun poeta que ens conquisten, tot per sortir dels llavis d’algú que s’interessa per nosaltres. Però només són això, simples paraules. Paraules com les que escric jo ara, i si són boniques potser algú les escoltarà algun dia. En canvi, si són sinceres, però mediocres, les abandonarem en el temps i allà es quedaran, esperant que algú les rescati. Perquè al cap i a la fi, ens enamorem de paraules; l’amor entra per les orelles i no pel cor, pels ulls en comptes de la part més profunda de la nostra existència. Sort que no sempre és així, però sovint.
Diuen que mai saps el que tens fins que ho has perdut, però també és cert que no saps el que t’has estat perdent fins que ho trobes. Et poden dir: “T’estimo, i t’estimaré sempre, ets el més important d’aquest món i el millor que m’ha passat mai”. I és molt maco, però són paraules, simplement paraules; i només amb el temps es podrà saber si eren certes o no.

Els teus valors

Quan les paraules es fan cendra en els fulls que cremes amb les teves pròpies mans,

o quan els ulls et miren amb la malenconia pròpia del mar

i els silencis prolongats cobreixen una habitació nua;

quan un crit de dolor mai és escoltat per la persona a qui va dirigit

o les línies que vas escriure et retornen a temps que enyores;

és llavors quan et sorprens de no esperar res més de la vida.

Et disculpes per no ser encara els que tants cops et proposaves,

et vesteixes amb somriures i t'alimentes d'esperances.

Beus de la valentia dels rebels i escoltes la melodia dels que lluiten i mai se'n cansen.

Vius per a tu, per als altres, però mai demanes més del que tens,

ni tan sols et queixes de no tenir el que sempre t'has merescut i mai se t'ha donat.

Quan un dia qualsevol, a qualsevol hora, surt el Sol,

i quan menges sense gana i somrius sense il·lusió

et sorprens de ballar la dansa dels que mai n'han tingut prou,

i llavors t'enrabia haver de donar les gràcies per allò que t'has guanyat tot sol!

I és que és tan injusta la vida que no tens res més a dir,

t'hi has resignat dia rere dia, i mai has tingut el valor d'alçar la veu i fer un crit;

el crit que tard o d'hora hauràs de llançar, perquè quelcom dins teu t'està ofegant,

i és tot allò que t'has estat empassant i que, poc a poc, et va matant...

Prepotència urbana

No ets millor que jo,
simplement un més
et creus gran, poderós,
quan realment no tens res.

La teva prepotencia,
banalitat fatal,
caiguda del més feble,
a qui li vols fer mal?

Creus realment en el que dius?
Les paraules que pronuncies...
no tens suficients motius,
però tot i així em jutges.

Tu, que a tothom treus defectes
t’amagues en una carcasa...
En realitat és això el que penses?
Que tu per als altres ets massa?

Per una vegada a la vida
creu en els altres, confia-hi.
Pensa que tu no ho ets tot
i ni tan sols et mereixes eixos mots.

Mira al teu voltant, busca el teu lloc,
la vida no és tal com tu la veus,
pensa que potser en un altre món
series feliç lloant altres Déus.

T'enyoro

Encara enyoro la calor dels teus llavis a les meves galtes,
la llum del teu somriure il·luminant el camí que havia de seguir,
el foc de la teva mirada que m’escalfava en les nits fredes d’un hivern humit,
la dolçor de les teves mans acariciant la meva pell,
l’enigma misteriós que s’amagava dins la teva ànima,
les teves paraules tendres i fortes que m’ajudaven a seguir en davant,
la teva valentia que feia front al patiment,
la por a rendir-se,
i les teves accions que sempre m’obrien una altra porta,
aquelles que em donaven una nova oportunitat.
Trobo a faltar tot el que em donaves i ara ja no tinc,
allò que ja mai més tindré,
el que no tornarà,
el teu amor.
Ara només et puc veure quan contemplo els estels,
en la nit d’un dia plujós que n’espera un altre sense ombra,
només amb la llum del sol,
i hi ha una estrella que brilla immensament i m’il·lumina;
aquella ets tu, la que guiarà el meu camí.

Torno a fer l'amor amb tu

Fred, avui tot és tan fred que ni tan sols em sento l’alè... de tant en tant, animo al vent per a que m’escalfi una miqueta, tendrament; però avui ve eixut, i m’envolta de tristesa.
Arribo a la porteria i un home em saluda. Inconscientment li retorno la salutació, tot i que ni tan sols el veig... Pujo els graons de l’escala d’un en un, i sense ganes... Regiro la motxilla fins trobar la clau de casa i l’encaixo al pany; obro la porta. Per fi poso els peus a casa i és llavors que et recordo, i em venen ganes de cridar: ‘hola, ja sóc aquí!’, però recordo que no hi ha ningú, la casa és buida, i alhora, plena de records que em recorren les entranyes, no puc amb aquest silenci, amb aquesta monotonia i aquesta fredor...
Camino cap a la cuina i obro la nevera, esperant potser trobar un gelat de xocolata gegant, que em faci passar les hores mentre l’engoleixo, hauria de ser de deu pisos i 54 boles per a que em fes oblidar de tu... però no hi ha res, amb prou feines quatre fulles d’enciam, un tros de formatge florit i un iogurt caducat de fa un mes... Així que, amb aquest panorama, decideixo marxar a prendre alguna cosa al bar de sota de casa.
No sé com m’ho he fet, però en qüestió de setmanes la meva vida s’ha vist abocada a l’abisme… me n’adono mentre li demano un cafè sol al cambrer, que em mira amb curiositat, i és llavors quan m’admiro per ser encara capaç de somriure. El cambrer em serveix la meva tassa de cafè i s’asseu a la taula amb mi. Però… què fa? “Et veig molt trista” em diu, “és una llàstima que una cara com la teva tingui un somriure tan forçat, amb la bellesa que desprendria un somriure sincer…” I jo… atordida davant les seves paraules, me’l miro perplexa. No sé com es diu ni quina edat té, però no puc evitar mirar-lo amb cara de desig; té un “no sé què” especial. Arrossego les meves mans per la taula fins trobar-me amb les seves, prenent consciència de que allò no és cap somni, que és massa real. I després de que em recorri de dalt a baix amb una mirada punxant, gairebé dolorosa, et reconec en els seus ulls. I és llavors quan l’impuls animal, passional, sexual i potser un xic nostàlgic i melangiós, s’apodera de mi... en realitat és desig, o potser necessitat, de tornar-te a tenir entre els meus braços, però ja ho diuen, que “a falta de pan, buenas son tortas”, així que avui ell interpretarà el paper que tu has rebutjat per falta de motivació, ganes o paciència, vés a saber. I del cafè al llit, només hi ha una cosa clara: torno a fer l’amor amb tu...

Sensacions de tu sense tu

Goig de tu, amb el sol o la lluna,
calor del teu cos, amb dolçor salvatge.
Un gest delicat en una pell bruna
i un lleuger petó n’és l’últim paratge.

Em desdic de tu en una paraula
i retornes a mi en cada nova imatge.
Estimo l’olor del teu alè quan em falta
i em fa sentir els encants de cada paisatge.

A mig gas, vaig a mig gas...
I saps que amb tendresa em desarmes
per què em desfaig quan em mires
i alhora m’escalfo quan em toques...

Si de cop em somrius de tot em passa;
em bull el cos i la ferida em sagna,
i em refreda el gel de la teva mirada
amb un gest encantador de dolça besada...

No m'han fet així

Caic, però m’aixeco de nou,
em disparen però les bales no em tomben,
no confio en ningú que cregui tot el que li diuen
i sé d’on vinc i on vull anar.

Resisteixo contra aquells que volen fer de mi una titella,
I contra els que em tallen el cap per semblar que són més alts.
Lluito per aquell a qui han sotmès fent-li creure que era feble,
ara ja sé com sóc i sé el que tinc, i no necessito més.

I no sóc el que han volgut fer de mi,
sinó el que he fet jo per no ser com ells volien que fos,
i sé del cert que no sóc com a ells els agradaria
però sí que sóc com jo sempre he volgut ser.

I què importa ser diferent si saps que ho ets,
és més trist voler ser igual que la majoria sense poder-ho ser.
I què importa trencar amb tot si res és el que t’agrada
és pitjor unir-se a una causa en la que mai podràs creure.

I si sóc com sóc no és perquè m’hagin fet així,
i he après que una parada pot unir els nostres camins...
i avui que una paraula provoca l’odi de tants

hem de saber escollir com serà el nostre final.

Amic meu

Quan tot sigui fosc i de tu s’apiadi el dolor,
quan ningú et trobi i estiguis a prop,
quan ningú senti el teu alè que respira al seu costat,
quan algú et sorprengui amb terribles disbarats;
a l’altra banda del telèfon em podràs trobar,
potser mai més ens veurem, ni ens podrem abraçar
però quan em necessitis, tornaré al teu costat.

Mai em deslligaré de tu, ets el millor de la vida,
quan vegi que no hi ets, em costarà aguantar el somriure.
sé el que penses, el que vols, sé que algun dia ens veurem de nou,
també sé el que sents, com estimes, que no tens pressa,
i que algun dia compliràs el somni de la teva infantesa.

Amic meu, quan marxi, et trobaré a faltar,
però recorda que en els teus somnis et vindré a buscar,
viatjarem un cop més a la infinitat del més enllà
i em sentiràs quan et digui que no et deixaré enfonsar.
I amb aquest poema et recordo: que com amics que hem sigut

farem esforços immensos per poder tornar a estar junts.

Amets eder bat eskaintzen dizut

Quiet, tanca els ulls, no vull que em miris,

tan sols imagina i sent… mulla’t en aquests deliris…

Vull arrencar-te cada centímetre de roba
per a descobrir-te cada mil·límetre de cos,
i fer-me posseïdora de la teva carn jove
per a desvetllar secrets a tots els teus racons.

Que et vull recórrer el cos amb la llengua

i notar la palpitació del cor contra les natges…

gaudir de l’anhel apreciable de la respiració

que descompassada busca els teus petons.

Prem els teus llavis contra les meves cuixes

i que les teves mans curioses busquin el seu lloc;

enreda’m de nou, que és l’hora de les bruixes

i passat l’instant ja no tornaré a ser el que ara sóc…

Vivint en un engany

Enganyats,
sense saber què hi ha darrere dels mots.

Conformats,
per no saber veure i afrontar la realitat.

Així vivim,

en un món de mentida que algú ha inventat,

I així seguim,
pensant que la culpa és dels ignorants.

Atrapats,
en la superba i crua realitat.

Sense voler saber res,
Sense voler-nos adonar de tota aquesta mediocritat.

Ens recreem en la nostra història,
vivim pendents del passat.
Quan en realitat no tenim res,
perquè gairebé tot ens ha estat robat...

Envoltats per una bombolla incandescent
que només de tant en tant ens permet obrir els ulls.

Enfrontats tots amb tots,
per qüestions inútils i absurdes.
Demostrant l’arrogància del més feble
i la supèrbia del més fort.

Així vivim;

I encara de vegades creiem que som feliços.

Amants dels records

Una fotografia gastada pel temps
i el record d’un dia que no tornarà,
el so d’una paraula que mai oblidarem
i el soroll d’un xiscle que tot ho va canviar.

Dóna’m la mà, estreny-la ben fort,
no em diguis que m’estimes, fes-me un petó.
regala’m un somriure, posa-hi il·lusió,
recull amb la mirada la felicitat d’aquest segon.

Torna’m a explicar el conte de la lluna
que trobava el seu reflex a l’horitzó del mar,
mentre a la platja, una noia de pell bruna
buscava les petjades del seu fidel amant.

Torna’m boja d’amor, un embriac etern
i que la passió mútua ens porti al paradís,
ressorgint les brases cremades a l’infern
i no deixis que et pagui amb cap desencís.

Si no ho puc viure, ho somniaré!

Avui somniaré,
aniré al país de les fades i els follets,
on cap malson em farà despertar.
Oblidaré els camins que em duen al desert
i la meva mirada tornarà a brillar.

Avui somniaré,
ja no buscaré més en tu la meva felicitat
i la construiré amb petjades fermes.
No ompliré la meva vida d'absurdes necessitats
i a cada paraula adjudicaré nous termes.

Avui somniaré,
inventaré un nou final per a la nostra història,
no sentiré la impotència per voler aturar allò que acaba.
Guardaré un racó per a tu en la meva memòria
que em faci somriure més cada vegada.

Avui somniaré,
i quan desperti sabré que res ha estat en va,
que tot el que passa té un motiu i un significat.
I encara que quan tot acaba no sabem on va a parar...
lluitar per una vida millor s'ha de seguir intentant!

Perduda en el bust del teu cos

Avui perduda en el bust del teu cos
I demà desolada buscant la teva fragancia
Aquesta nit m’emborratxo dels teus petons
i m’aixeco al matí amb la millor resaca…

Ets el licor més fort que he tastat,
el perfum més intens que mai m’he posat,
el somriure més càlid que mai m’han regalat
i l’abraçada més tendra que mai m’han donat.

Ets l’extrem de cada cosa que em passa,
el principi de cada moment agradable..
el cim de cada bogeria que pel cap em passa
i el final de cada nit plena de màgia.

Com el dard encertat enmig de la diana
i la mica de fosca que hi ha en la claror.
En els moments lletjos la dolça esperança
I la part més aguda de cada dolor…

En un mundo de colores...

Quisiera marcarle un gol a la luna

que esta noche juega de farol,

y amanecer mañana con nuevos sabores,

que pinten este mundo de otro color.

Saber cantarte como a un mono de juguete

que parece que te entiende, pero en realidad no,

para decirte que siempre quiero verte,

que tenerte cerca es mucho mejor.

Teñir la noche de colores para bailar con ellos

y brindar con los versos de un poema,

escuchar los sonidos que nunca existieron

y hablar con esa última luna llena.

Quisiera escuchar amor en cada silencio

y robar de todos los labios algún beso

olvidar todo lo ajeno en esta noche de sueños

desapareciendo de nuevo cada vez que te veo...

.

Seria fastàntic que el món fos cada dia com aquella nit, de colors, disfresses, jocs, balls, diversió i festaaa!

Llàstima que després de somniar sempre haguem d'obrir els ulls... potser rere cada bon somni s'amaga un mal despertar...

Sense fronteres...

Vull petons de xocolata,
abraçades de canyella,
bloquejar-te la mirada
i dibuixar-hi una estrella.

Vull dies foscos i nits clares,
absència de llum per poder-te veure,
estripar-te la roba a mossegades
i que acabi la festa sense poder seure…

Vull la lluna i el preludi,
la cordura i el deliri,
vull una mirada digna d’estudi,
una cervesa i un lliri…

Vull ser una ombra al teu cap
i que em vegis sense mirar-me,
ser-hi sense poder-hi estar
i que em sentis sense haver-me d’escoltar…

I avui començo a disparar paraules,
a explicar el que sovint em callo,
sense amagar secrets, gestos, ni mirades…
i destapant imperfeccions dissimulades.

Avui vull que per fi em coneguis
sense mesura ni censura,
perquè avui acabaré delatant-me, desemmascarada...
i amb el cor nu, avui seré jo, sense fronteres!

Algú va dir un cop que: "los verdaderos locos son los que no hacen locuras", i com diu una amiga: les bojeries solen ser genialitats, a no ser que vinguin d'algú molt tonto!