El joc de mai acabar

Triant somnis, buscant promeses,
rebutjant el món i la vida,
evitant la culpa d'injustícies comeses,
ignorant els plors dia a dia.

Escopint a les parets blanques,
pintant els rostres d'horror i sang
i esperant netejar les taques
que semblaven només fang...

Dient quelcom amb falsos mots,
usant paraules sense substància,
repetint constantment les mateixes raons
i buscant la Terra en la distància.

Absorts; amb silencis prolongats,
rendits; sense haver-ho intentat,
culpables; per haver fracasat
i deprimits; per no haver sabut actuar.

Tot passa, tot queda, tot es repetirà,
serem partíceps d'una guerra
que no vam provar d'aturar.

És el moment de respondre
enfront allò que ens va fent mal,
per no acabar-nos de confondre
i signant un trist final!

Encallada en tu

Tot són somriures fets de seda
que es desdibuixen amb el vent,
i mirades color magrana
que es desfaran amb el temps

En un revolt de passió
ens varem deixar endur pel món,
cremant-nos la pell amb temor,
ferint-nos, sense saber-ho, poc a poc.

Mesurant els moments fràgils
mossegant l’olor dels dies,
menjant a cullerades les estrelles
i xuclant-nos l’un a l’altre la vida…

I em callo perquè m’encallo,
perquè em captiven els teus llavis
i en els teus somnis jo ballo
i et recordo antics deliris savis...

En la millor nit de lluna plena,
quan t’acomiadis dels meus petons,
col·leccionaré un moment, una escena,
i m’embriagaré per últim cop.

I, per fi, a les cantonades del meu cor
t’hi deixaré sempre el millor racó;
així al epicentre del meu amor
tu seràs la cendra que deixa el foc.

Inventem-nos

No crec que t’estimi com la onada al mar,
ni tampoc t’estimo com la lluna a la nit,
ni tan sols sé si t’estimo com mai s’ha estimat...
i és que no t’estimo! però me’n pots persuadir...

No vull consolar-te quan et facin plorar,
tansols demostrar-te amb qui pots comptar.
No vull compadir-te, però et vull fer costat,
només vull escoltar-te i seguir endavant!

No vull estimar-te com tothom ho fa,
inventem tu i jo una altra forma d’estimar,
jo no et vull tenir, doncs ningú és de ningú,
i a més no es pot perdre el que mai s’ha tingut!

No sé si et somnio com ho farien els amants.
no sé si t’enyoro sempre que no estàs,
potser no endevino com t’he d’estimar,
però tu ets l’únic del que no em canso mai...

No puc estimar-te com diuen les cançons,
buscant-te a cada instant per cada racó,
aquest no és un amor de promeses i petons
perquè ens mereixem més que tot això.

No vull estimar-te com tothom ho fa,
intentem nosaltres una forma única d’estimar,
no vull que siguis meu, ningú se’t pot apropiar,
només vull abraçar-te quan et facin mal...

Si algun dia t’estimo d’una forma vulgar
i si d’aquí un temps ja no et sé estimar,
no pensis que he estat un altre amor en va,
perquè va haver un dia en que et vaig saber estimar.