El temps i el desordre mental

Cinc minuts més; només 5 minuts. En alguns casos, 5 minuts són la diferència entre arribar tard o d'hora.

Tot és relatiu, inclús el temps. Si els 5 minuts es comparen amb la mitja hora de marge amb la que t'aixeques del llit per a intentar endreçar el teu món interior i sortir de casa mínimament decent, 5 minuts són molt de temps.
Si són, per exemple, 5 minuts de retard d'un vol, es converteixen en una fracció de temps gairebé imperceptible.

Ahir afirmava que la vida és irònica. I ho és, i sarcàstica també. En alguns casos, fins i tot és cínica i, de vegades, estúpidament absurda.

M'agradaria saber perquè em passen pel cap tot aquest seguit de xorrades mentre camino (durant 5 minuts) cap a la feina. I plou. 5 minuts de pluja poden ser joïa o insoportabilitat. Odïo els paraigues, els odïo tant com per a mullar-me durant 5 minuts o més; però arribar a la feina xopa no acostuma a ser una bona idea.

I avui rebo una proposta que em deixa (una mica) en fora de joc. I altre cop el temps, el maleït temps. El temps és tot allò que escapa al nostre control. El que ens empeny a fer les coses i, alhora, ens les limita. El temps en distància, el temps en sensacions; un temps que no té ni límits ni fronteres. I què hi he de fer si en el fons m'agrada? M'agrada la idea del temps i la seva imprevisibilitat. Tant imprevisible com aquest text absurd i sense sentit. Un munt d'idees encapsades i amuntegades l'una sobre l'altra, igual que al meu cap. Hi haurem de posar ordre. O potser no cal.

Perquè... i si deixem de queixar-nos del temps i ens centrem en les coses que depenen de nosaltres, què tal? Total, amb el temps, només hi ha dues opcions; o gaudir-lo, o malversar-lo. En tots els sentits del temps! (i, alhora, la vida sencera ens passa parlant del temps; i perdent-lo)

Que potser la nostra vida és perfecta i el maleït temps no ens ho deixa veure!
I avui, al final, ha sortit el sol. I fins i tot la Lluna!

I què? Potser els temps actuals són odiosos, amb totes les crisi i les seves conseqüències, que poca gent està on vol estar, amb qui vol estar i en el moment en el que voldria estar. I per això deu ser que, de vegades, pensem que ens ha tocat viure una merda de temps, però també sé que aquest temps és l'únic que tenim.
I, per això, més ens val aprofitar-lo.


Que com diu el gran Galeano: *El tiempo se burla de los límites que le inventamos para creernos el cuento de que él nos obedece; pero el mundo entero celebra y teme esta frontera.*

La vida és poesia

La vida és poesia;

poesia assonant, consonant,

de rimes dolces i fresques

o aquella tan boirosa

de ritme abrupte i dissonant.

Poesia fina i subtil,

com la burla del poeta,

o poesia punxant

on s'hi amaga la trencadissa dels cors dels lectors.

Poesia feble, angelical i gairebé tràgica,

o d'aquella tan ruda que et fa obrir els ulls

i trepitjar més fort que mai.

Poesia tendra, melodiosa,

nostàlgica i melancòlica,

o bé aquella que respira un aire nou

i trenca amb els ponts del passat;

la que et reviu i et vivifica

i en algun vers sorprenent torna a caure a l'abisme més profund.

La poesia de les normes, i les etiquetes,

la que et marca el guió i et limita l'expressió de tot sentiment.

O la que trenca amb tot i desentona,

que es deixa la pell en cada estrofa,

i esclata en cada mot omplint-lo d'intensitat.

La que et canta les veritats a la cara

i se la trenca a cada pas per deixar-se portar amb cor i ànima.

I de vegades es condensa i es conté

explotant per dins i tremolant per fora.

Aquella que riu i que plora,

que et fa somriure o cagar-te en tot.

Perquè la vida és poesia, i tu... UN DELS MEUS POEMES PREFERITS.