Els teus valors

Quan les paraules es fan cendra en els fulls que cremes amb les teves pròpies mans,

o quan els ulls et miren amb la malenconia pròpia del mar

i els silencis prolongats cobreixen una habitació nua;

quan un crit de dolor mai és escoltat per la persona a qui va dirigit

o les línies que vas escriure et retornen a temps que enyores;

és llavors quan et sorprens de no esperar res més de la vida.

Et disculpes per no ser encara els que tants cops et proposaves,

et vesteixes amb somriures i t'alimentes d'esperances.

Beus de la valentia dels rebels i escoltes la melodia dels que lluiten i mai se'n cansen.

Vius per a tu, per als altres, però mai demanes més del que tens,

ni tan sols et queixes de no tenir el que sempre t'has merescut i mai se t'ha donat.

Quan un dia qualsevol, a qualsevol hora, surt el Sol,

i quan menges sense gana i somrius sense il·lusió

et sorprens de ballar la dansa dels que mai n'han tingut prou,

i llavors t'enrabia haver de donar les gràcies per allò que t'has guanyat tot sol!

I és que és tan injusta la vida que no tens res més a dir,

t'hi has resignat dia rere dia, i mai has tingut el valor d'alçar la veu i fer un crit;

el crit que tard o d'hora hauràs de llançar, perquè quelcom dins teu t'està ofegant,

i és tot allò que t'has estat empassant i que, poc a poc, et va matant...