El joc de mai acabar

Triant somnis, buscant promeses,
rebutjant el món i la vida,
evitant la culpa d'injustícies comeses,
ignorant els plors dia a dia.

Escopint a les parets blanques,
pintant els rostres d'horror i sang
i esperant netejar les taques
que semblaven només fang...

Dient quelcom amb falsos mots,
usant paraules sense substància,
repetint constantment les mateixes raons
i buscant la Terra en la distància.

Absorts; amb silencis prolongats,
rendits; sense haver-ho intentat,
culpables; per haver fracasat
i deprimits; per no haver sabut actuar.

Tot passa, tot queda, tot es repetirà,
serem partíceps d'una guerra
que no vam provar d'aturar.

És el moment de respondre
enfront allò que ens va fent mal,
per no acabar-nos de confondre
i signant un trist final!

Encallada en tu

Tot són somriures fets de seda
que es desdibuixen amb el vent,
i mirades color magrana
que es desfaran amb el temps

En un revolt de passió
ens varem deixar endur pel món,
cremant-nos la pell amb temor,
ferint-nos, sense saber-ho, poc a poc.

Mesurant els moments fràgils
mossegant l’olor dels dies,
menjant a cullerades les estrelles
i xuclant-nos l’un a l’altre la vida…

I em callo perquè m’encallo,
perquè em captiven els teus llavis
i en els teus somnis jo ballo
i et recordo antics deliris savis...

En la millor nit de lluna plena,
quan t’acomiadis dels meus petons,
col·leccionaré un moment, una escena,
i m’embriagaré per últim cop.

I, per fi, a les cantonades del meu cor
t’hi deixaré sempre el millor racó;
així al epicentre del meu amor
tu seràs la cendra que deixa el foc.