Sense fronteres...

Vull petons de xocolata,
abraçades de canyella,
bloquejar-te la mirada
i dibuixar-hi una estrella.

Vull dies foscos i nits clares,
absència de llum per poder-te veure,
estripar-te la roba a mossegades
i que acabi la festa sense poder seure…

Vull la lluna i el preludi,
la cordura i el deliri,
vull una mirada digna d’estudi,
una cervesa i un lliri…

Vull ser una ombra al teu cap
i que em vegis sense mirar-me,
ser-hi sense poder-hi estar
i que em sentis sense haver-me d’escoltar…

I avui començo a disparar paraules,
a explicar el que sovint em callo,
sense amagar secrets, gestos, ni mirades…
i destapant imperfeccions dissimulades.

Avui vull que per fi em coneguis
sense mesura ni censura,
perquè avui acabaré delatant-me, desemmascarada...
i amb el cor nu, avui seré jo, sense fronteres!

Algú va dir un cop que: "los verdaderos locos son los que no hacen locuras", i com diu una amiga: les bojeries solen ser genialitats, a no ser que vinguin d'algú molt tonto!