A ti

A ti, que le enseñas al mundo tu mejor cara y escondes tu fragilidad,

a ti, que sonríes a los demás y te desahogas llorando en silencio,

a ti, que al estar rodeado de gente aseguras ser feliz

y te resguardas en la soledad para buscar la causa de tanta incomprensión,

a ti, que no comprendes la vida que te ha tocado vivir,

no entiendes el mundo, ignoras el porqué de tu existencia,

huyes de los lamentos y vives el momento.

A ti, que día a día pasas por mis pensamientos,

me miras, me sonríes y aún no sabes que te quiero.

A ti quiero decirte lo que siento, a ti quiero llamarte ingenuo,

por haberte querido tanto, por seguirte queriendo,

y porque me parece mentira que no lo estés sintiendo.

Paraules

Paraules, quatre paraules boniques que ens fan perdre els sentits. Quatre frases copiades d’algun poeta que ens conquisten, tot per sortir dels llavis d’algú que s’interessa per nosaltres. Però només són això, simples paraules. Paraules com les que escric jo ara, i si són boniques potser algú les escoltarà algun dia. En canvi, si són sinceres, però mediocres, les abandonarem en el temps i allà es quedaran, esperant que algú les rescati. Perquè al cap i a la fi, ens enamorem de paraules; l’amor entra per les orelles i no pel cor, pels ulls en comptes de la part més profunda de la nostra existència. Sort que no sempre és així, però sovint.
Diuen que mai saps el que tens fins que ho has perdut, però també és cert que no saps el que t’has estat perdent fins que ho trobes. Et poden dir: “T’estimo, i t’estimaré sempre, ets el més important d’aquest món i el millor que m’ha passat mai”. I és molt maco, però són paraules, simplement paraules; i només amb el temps es podrà saber si eren certes o no.