A ti

A ti, que le enseñas al mundo tu mejor cara y escondes tu fragilidad,

a ti, que sonríes a los demás y te desahogas llorando en silencio,

a ti, que al estar rodeado de gente aseguras ser feliz

y te resguardas en la soledad para buscar la causa de tanta incomprensión,

a ti, que no comprendes la vida que te ha tocado vivir,

no entiendes el mundo, ignoras el porqué de tu existencia,

huyes de los lamentos y vives el momento.

A ti, que día a día pasas por mis pensamientos,

me miras, me sonríes y aún no sabes que te quiero.

A ti quiero decirte lo que siento, a ti quiero llamarte ingenuo,

por haberte querido tanto, por seguirte queriendo,

y porque me parece mentira que no lo estés sintiendo.

Paraules

Paraules, quatre paraules boniques que ens fan perdre els sentits. Quatre frases copiades d’algun poeta que ens conquisten, tot per sortir dels llavis d’algú que s’interessa per nosaltres. Però només són això, simples paraules. Paraules com les que escric jo ara, i si són boniques potser algú les escoltarà algun dia. En canvi, si són sinceres, però mediocres, les abandonarem en el temps i allà es quedaran, esperant que algú les rescati. Perquè al cap i a la fi, ens enamorem de paraules; l’amor entra per les orelles i no pel cor, pels ulls en comptes de la part més profunda de la nostra existència. Sort que no sempre és així, però sovint.
Diuen que mai saps el que tens fins que ho has perdut, però també és cert que no saps el que t’has estat perdent fins que ho trobes. Et poden dir: “T’estimo, i t’estimaré sempre, ets el més important d’aquest món i el millor que m’ha passat mai”. I és molt maco, però són paraules, simplement paraules; i només amb el temps es podrà saber si eren certes o no.

Els teus valors

Quan les paraules es fan cendra en els fulls que cremes amb les teves pròpies mans,

o quan els ulls et miren amb la malenconia pròpia del mar

i els silencis prolongats cobreixen una habitació nua;

quan un crit de dolor mai és escoltat per la persona a qui va dirigit

o les línies que vas escriure et retornen a temps que enyores;

és llavors quan et sorprens de no esperar res més de la vida.

Et disculpes per no ser encara els que tants cops et proposaves,

et vesteixes amb somriures i t'alimentes d'esperances.

Beus de la valentia dels rebels i escoltes la melodia dels que lluiten i mai se'n cansen.

Vius per a tu, per als altres, però mai demanes més del que tens,

ni tan sols et queixes de no tenir el que sempre t'has merescut i mai se t'ha donat.

Quan un dia qualsevol, a qualsevol hora, surt el Sol,

i quan menges sense gana i somrius sense il·lusió

et sorprens de ballar la dansa dels que mai n'han tingut prou,

i llavors t'enrabia haver de donar les gràcies per allò que t'has guanyat tot sol!

I és que és tan injusta la vida que no tens res més a dir,

t'hi has resignat dia rere dia, i mai has tingut el valor d'alçar la veu i fer un crit;

el crit que tard o d'hora hauràs de llançar, perquè quelcom dins teu t'està ofegant,

i és tot allò que t'has estat empassant i que, poc a poc, et va matant...

Prepotència urbana

No ets millor que jo,
simplement un més
et creus gran, poderós,
quan realment no tens res.

La teva prepotencia,
banalitat fatal,
caiguda del més feble,
a qui li vols fer mal?

Creus realment en el que dius?
Les paraules que pronuncies...
no tens suficients motius,
però tot i així em jutges.

Tu, que a tothom treus defectes
t’amagues en una carcasa...
En realitat és això el que penses?
Que tu per als altres ets massa?

Per una vegada a la vida
creu en els altres, confia-hi.
Pensa que tu no ho ets tot
i ni tan sols et mereixes eixos mots.

Mira al teu voltant, busca el teu lloc,
la vida no és tal com tu la veus,
pensa que potser en un altre món
series feliç lloant altres Déus.

T'enyoro

Encara enyoro la calor dels teus llavis a les meves galtes,
la llum del teu somriure il·luminant el camí que havia de seguir,
el foc de la teva mirada que m’escalfava en les nits fredes d’un hivern humit,
la dolçor de les teves mans acariciant la meva pell,
l’enigma misteriós que s’amagava dins la teva ànima,
les teves paraules tendres i fortes que m’ajudaven a seguir en davant,
la teva valentia que feia front al patiment,
la por a rendir-se,
i les teves accions que sempre m’obrien una altra porta,
aquelles que em donaven una nova oportunitat.
Trobo a faltar tot el que em donaves i ara ja no tinc,
allò que ja mai més tindré,
el que no tornarà,
el teu amor.
Ara només et puc veure quan contemplo els estels,
en la nit d’un dia plujós que n’espera un altre sense ombra,
només amb la llum del sol,
i hi ha una estrella que brilla immensament i m’il·lumina;
aquella ets tu, la que guiarà el meu camí.

Torno a fer l'amor amb tu

Fred, avui tot és tan fred que ni tan sols em sento l’alè... de tant en tant, animo al vent per a que m’escalfi una miqueta, tendrament; però avui ve eixut, i m’envolta de tristesa.
Arribo a la porteria i un home em saluda. Inconscientment li retorno la salutació, tot i que ni tan sols el veig... Pujo els graons de l’escala d’un en un, i sense ganes... Regiro la motxilla fins trobar la clau de casa i l’encaixo al pany; obro la porta. Per fi poso els peus a casa i és llavors que et recordo, i em venen ganes de cridar: ‘hola, ja sóc aquí!’, però recordo que no hi ha ningú, la casa és buida, i alhora, plena de records que em recorren les entranyes, no puc amb aquest silenci, amb aquesta monotonia i aquesta fredor...
Camino cap a la cuina i obro la nevera, esperant potser trobar un gelat de xocolata gegant, que em faci passar les hores mentre l’engoleixo, hauria de ser de deu pisos i 54 boles per a que em fes oblidar de tu... però no hi ha res, amb prou feines quatre fulles d’enciam, un tros de formatge florit i un iogurt caducat de fa un mes... Així que, amb aquest panorama, decideixo marxar a prendre alguna cosa al bar de sota de casa.
No sé com m’ho he fet, però en qüestió de setmanes la meva vida s’ha vist abocada a l’abisme… me n’adono mentre li demano un cafè sol al cambrer, que em mira amb curiositat, i és llavors quan m’admiro per ser encara capaç de somriure. El cambrer em serveix la meva tassa de cafè i s’asseu a la taula amb mi. Però… què fa? “Et veig molt trista” em diu, “és una llàstima que una cara com la teva tingui un somriure tan forçat, amb la bellesa que desprendria un somriure sincer…” I jo… atordida davant les seves paraules, me’l miro perplexa. No sé com es diu ni quina edat té, però no puc evitar mirar-lo amb cara de desig; té un “no sé què” especial. Arrossego les meves mans per la taula fins trobar-me amb les seves, prenent consciència de que allò no és cap somni, que és massa real. I després de que em recorri de dalt a baix amb una mirada punxant, gairebé dolorosa, et reconec en els seus ulls. I és llavors quan l’impuls animal, passional, sexual i potser un xic nostàlgic i melangiós, s’apodera de mi... en realitat és desig, o potser necessitat, de tornar-te a tenir entre els meus braços, però ja ho diuen, que “a falta de pan, buenas son tortas”, així que avui ell interpretarà el paper que tu has rebutjat per falta de motivació, ganes o paciència, vés a saber. I del cafè al llit, només hi ha una cosa clara: torno a fer l’amor amb tu...

Sensacions de tu sense tu

Goig de tu, amb el sol o la lluna,
calor del teu cos, amb dolçor salvatge.
Un gest delicat en una pell bruna
i un lleuger petó n’és l’últim paratge.

Em desdic de tu en una paraula
i retornes a mi en cada nova imatge.
Estimo l’olor del teu alè quan em falta
i em fa sentir els encants de cada paisatge.

A mig gas, vaig a mig gas...
I saps que amb tendresa em desarmes
per què em desfaig quan em mires
i alhora m’escalfo quan em toques...

Si de cop em somrius de tot em passa;
em bull el cos i la ferida em sagna,
i em refreda el gel de la teva mirada
amb un gest encantador de dolça besada...