lunes, 27 de mayo de 2013

La intensidad de estar vivo


Hay cosas que se escriben, pero no se dicen,
hay grandes mentiras que nunca se miden.
Cosas que se dicen tal y como se sienten
y a veces son tan ciertas que parece que mienten.

La vida es vida cuando pasa, quizás...
Haciendo ruido en un colchón,
o a la sombra de un farol
deborándonos los huesos
y dejándonos los labios secos.

Escondidos tras armaduras de papel
que se van fundiendo con la piel.
Desatascándome de esta realidad
que es más dura cuando tú no estás.

Gruñendo los estúpidos desquicios
que van dejando nuestros vicios.
Adornando palabras empapadas
en tormentas de carcajadas.

La vida es vida, quizás...
Cuando se nos va desbordando la locura
en cada milímetro de nuestras venas.
Cuando crees que todo está a oscuras,
pero aún te queda una luna llena.

Si llevamos amor en la sangre,
y en cada poro de piel muerta.
Y si por las hierbas de nuestro camino
se pasean cada día nuevas piernas.

Descubriendo que hay risas incombustibles,
sin pedantes huecos de vulgaridad,
que nos acaban petando todos los fusibles
y robándonos por instantes la identidad.

La vida es vida, PORQUE...
El equilibrio ya no es cuestión de balanzas.
Y si la gravedad me da la espalda,
me dejo caer por las nubes. Cuando me vengas a ver,
recuerda que esto no es un cuento de hadas.

No hay más vida que estos versos,
ni más sentido que el de todos los besos que dimos.
Y si la vida es tansolo una fracción de tiempo,
yo apuesto por un decimal imperfecto.




domingo, 14 de abril de 2013

El temps i el desordre mental

Cinc minuts més; només 5 minuts. En alguns casos, 5 minuts són la diferència entre arribar tard o d'hora.

Tot és relatiu, inclús el temps. Si els 5 minuts es comparen amb la mitja hora de marge amb la que t'aixeques del llit per a intentar endreçar el teu món interior i sortir de casa mínimament decent, 5 minuts són molt de temps.
Si són, per exemple, 5 minuts de retard d'un vol, es converteixen en una fracció de temps gairebé imperceptible.

Ahir afirmava que la vida és irònica. I ho és, i sarcàstica també. En alguns casos, fins i tot és cínica i, de vegades, estúpidament absurda.

M'agradaria saber perquè em passen pel cap tot aquest seguit de xorrades mentre camino (durant 5 minuts) cap a la feina. I plou. 5 minuts de pluja poden ser joïa o insoportabilitat. Odïo els paraigues, els odïo tant com per a mullar-me durant 5 minuts o més; però arribar a la feina xopa no acostuma a ser una bona idea.

I avui rebo una proposta que em deixa (una mica) en fora de joc. I altre cop el temps, el maleït temps. El temps és tot allò que escapa al nostre control. El que ens empeny a fer les coses i, alhora, ens les limita. El temps en distància, el temps en sensacions; un temps que no té ni límits ni fronteres. I què hi he de fer si en el fons m'agrada? M'agrada la idea del temps i la seva imprevisibilitat. Tant imprevisible com aquest text absurd i sense sentit. Un munt d'idees encapsades i amuntegades l'una sobre l'altra, igual que al meu cap. Hi haurem de posar ordre. O potser no cal.

Perquè... i si deixem de queixar-nos del temps i ens centrem en les coses que depenen de nosaltres, què tal? Total, amb el temps, només hi ha dues opcions; o gaudir-lo, o malversar-lo. En tots els sentits del temps! (i, alhora, la vida sencera ens passa parlant del temps; i perdent-lo)

Que potser la nostra vida és perfecta i el maleït temps no ens ho deixa veure!
I avui, al final, ha sortit el sol. I fins i tot la Lluna!

I què? Potser els temps actuals són odiosos, amb totes les crisi i les seves conseqüències, que poca gent està on vol estar, amb qui vol estar i en el moment en el que voldria estar. I per això deu ser que, de vegades, pensem que ens ha tocat viure una merda de temps, però també sé que aquest temps és l'únic que tenim.
I, per això, més ens val aprofitar-lo.


Que com diu el gran Galeano: *El tiempo se burla de los límites que le inventamos para creernos el cuento de que él nos obedece; pero el mundo entero celebra y teme esta frontera.*

La vida és poesia

La vida és poesia;
poesia assonant, consonant,
de rimes dolces i fresques
o aquella tan boirosa
de ritme abrupte i dissonant.

Poesia fina i subtil,
com la burla del poeta,
o poesia punxant
on s'hi amaga la trencadissa dels cors dels lectors.

Poesia feble, angelical i gairebé tràgica,
o d'aquella tan ruda que et fa obrir els ulls
i trepitjar més fort que mai.

Poesia tendra, melodiosa,
nostàlgica i melancòlica,
o bé aquella que respira un aire nou
i trenca amb els ponts del passat;
la que et reviu i et vivifica
i en algun vers sorprenent torna a caure a l'abisme més profund.

La poesia de les normes, i les etiquetes,
la que et marca el guió i et limita l'expressió de tot sentiment.
O la que trenca amb tot i desentona,
que es deixa la pell en cada estrofa,
i esclata en cada mot omplint-lo d'intensitat.

La que et canta les veritats a la cara
i se la trenca a cada pas per deixar-se portar amb cor i ànima.
I de vegades es condensa i es conté
explotant per dins i tremolant per fora.

Aquella que riu i que plora,
que et fa somriure o cagar-te en tot.

Perquè la vida és poesia, i tu... UN DELS MEUS POEMES PREFERITS.


lunes, 7 de junio de 2010

Somriure o morir

Un whisky amb soda,
un conyac amb mel.
La fruita més dolça
d'un instant de temps.
Viatjarem a la Lluna,
trepitjarem el cel,
però mai després de tants anys
sabrem qui som del cert.

Buscar-nos en espurnes,
trobar-nos en lligams
i seguir donant als dubtes
nous significats.

Apropa't a la vida
i diga-li el que has estimat,
però en cap moment en penedeixis
de tot el que has provocat.

Diuen que no som el que som,
ni som el que pensem,
som només el que fem
i els motius pels quals ho fem.
I ningú en té ni idea,
ni mai en tindran
de perquè sempre se'ns escapa
el que més hem desitjat.

sábado, 1 de mayo de 2010

Per què tant odi?

Un nen té la mirada perduda a l'horitzó
i a la seva cara es dibuixa un gest d'incomprensió,
ha esclatat una altra bomba al costat de Beirut
i a la ciutat és ara una dansa de vençuts.
Ningú escolta les mares que demanen ajuda,
i encara dessolades afronten la batalla.
Una dona gronxa una nena menuda
que tampoc es conforma amb una simple rialla;
no sap ben bé el que passa ni perquè la mare plora,
però ha nascut en mal lloc i quan no era hora.
I és que la paraula de la ira ja s'ha fet sentir,
domina la humanitat i tot ho controla.
Hem d'acabar amb l'odi que ens ha posseït
i lluitar amb un món que la llibertat engarxola!!!

lunes, 31 de marzo de 2008

El joc de mai acabar


Triant somnis, buscant promeses,
rebutjant el món i la vida,
evitant la culpa d'injustícies comeses,
ignorant els plors dia a dia.

Escopint a les parets blanques,
pintant els rostres d'horror i sang
i esperant netejar les taques
que semblaven només fang...

Dient quelcom amb falsos mots,
usant paraules sense substància,
repetint constantment les mateixes raons
i buscant la Terra en la distància.

Absorts; amb silencis prolongats,
rendits; sense haver-ho intentat,
culpables; per haver fracasat
i deprimits; per no haver sabut actuar.

Tot passa, tot queda, tot es repetirà,
serem partíceps d'una guerra
que no vam provar d'aturar.

És el moment de respondre
enfront allò que ens va fent mal,
per no acabar-nos de confondre
i signant un trist final!

Encallada en tu



Tot són somriures fets de seda
que es desdibuixen amb el vent,
i mirades color magrana
que es desfaran amb el temps

En un revolt de passió
ens varem deixar endur pel món,
cremant-nos la pell amb temor,
ferint-nos, sense saber-ho, poc a poc.

Mesurant els moments fràgils
mossegant l’olor dels dies,
menjant a cullerades les estrelles
i xuclant-nos l’un a l’altre la vida…

I em callo perquè m’encallo,
perquè em captiven els teus llavis
i en els teus somnis jo ballo
i et recordo antics deliris savis...

En la millor nit de lluna plena,
quan t’acomiadis dels meus petons,
col·leccionaré un moment, una escena,
i m’embriagaré per últim cop.

I, per fi, a les cantonades del meu cor
t’hi deixaré sempre el millor racó;
així al epicentre del meu amor
tu seràs la cendra que deixa el foc.