Somriure o morir

Un whisky amb soda,
un conyac amb mel.
La fruita més dolça
d'un instant de temps.
Viatjarem a la Lluna,
trepitjarem el cel,
però mai després de tants anys
sabrem qui som del cert.

Buscar-nos en espurnes,
trobar-nos en lligams
i seguir donant als dubtes
nous significats.

Apropa't a la vida
i diga-li el que has estimat,
però en cap moment en penedeixis
de tot el que has provocat.

Diuen que no som el que som,
ni som el que pensem,
som només el que fem
i els motius pels quals ho fem.
I ningú en té ni idea,
ni mai en tindran
de perquè sempre se'ns escapa
el que més hem desitjat.

Per què tant odi?

Un nen té la mirada perduda a l'horitzó

i a la seva cara es dibuixa un gest d'incomprensió,

ha esclatat una altra bomba al costat de Beirut

i a la ciutat és ara una dansa de vençuts.

Ningú escolta les mares que demanen ajuda,

i encara dessolades afronten la batalla.

Una dona gronxa una nena menuda

que tampoc es conforma amb una simple rialla;

no sap ben bé el que passa ni perquè la mare plora,

però ha nascut en mal lloc i quan no era hora.

I és que la paraula de la ira ja s'ha fet sentir,

domina la humanitat i tot ho controla.

Hem d'acabar amb l'odi que ens ha posseït

i lluitar amb un món que la llibertat engarxola!!!

El joc de mai acabar

Triant somnis, buscant promeses,
rebutjant el món i la vida,
evitant la culpa d'injustícies comeses,
ignorant els plors dia a dia.

Escopint a les parets blanques,
pintant els rostres d'horror i sang
i esperant netejar les taques
que semblaven només fang...

Dient quelcom amb falsos mots,
usant paraules sense substància,
repetint constantment les mateixes raons
i buscant la Terra en la distància.

Absorts; amb silencis prolongats,
rendits; sense haver-ho intentat,
culpables; per haver fracasat
i deprimits; per no haver sabut actuar.

Tot passa, tot queda, tot es repetirà,
serem partíceps d'una guerra
que no vam provar d'aturar.

És el moment de respondre
enfront allò que ens va fent mal,
per no acabar-nos de confondre
i signant un trist final!

Encallada en tu

Tot són somriures fets de seda
que es desdibuixen amb el vent,
i mirades color magrana
que es desfaran amb el temps

En un revolt de passió
ens varem deixar endur pel món,
cremant-nos la pell amb temor,
ferint-nos, sense saber-ho, poc a poc.

Mesurant els moments fràgils
mossegant l’olor dels dies,
menjant a cullerades les estrelles
i xuclant-nos l’un a l’altre la vida…

I em callo perquè m’encallo,
perquè em captiven els teus llavis
i en els teus somnis jo ballo
i et recordo antics deliris savis...

En la millor nit de lluna plena,
quan t’acomiadis dels meus petons,
col·leccionaré un moment, una escena,
i m’embriagaré per últim cop.

I, per fi, a les cantonades del meu cor
t’hi deixaré sempre el millor racó;
així al epicentre del meu amor
tu seràs la cendra que deixa el foc.

Inventem-nos

No crec que t’estimi com la onada al mar,
ni tampoc t’estimo com la lluna a la nit,
ni tan sols sé si t’estimo com mai s’ha estimat...
i és que no t’estimo! però me’n pots persuadir...

No vull consolar-te quan et facin plorar,
tansols demostrar-te amb qui pots comptar.
No vull compadir-te, però et vull fer costat,
només vull escoltar-te i seguir endavant!

No vull estimar-te com tothom ho fa,
inventem tu i jo una altra forma d’estimar,
jo no et vull tenir, doncs ningú és de ningú,
i a més no es pot perdre el que mai s’ha tingut!

No sé si et somnio com ho farien els amants.
no sé si t’enyoro sempre que no estàs,
potser no endevino com t’he d’estimar,
però tu ets l’únic del que no em canso mai...

No puc estimar-te com diuen les cançons,
buscant-te a cada instant per cada racó,
aquest no és un amor de promeses i petons
perquè ens mereixem més que tot això.

No vull estimar-te com tothom ho fa,
intentem nosaltres una forma única d’estimar,
no vull que siguis meu, ningú se’t pot apropiar,
només vull abraçar-te quan et facin mal...

Si algun dia t’estimo d’una forma vulgar
i si d’aquí un temps ja no et sé estimar,
no pensis que he estat un altre amor en va,
perquè va haver un dia en que et vaig saber estimar.

A ti

A ti, que le enseñas al mundo tu mejor cara y escondes tu fragilidad,

a ti, que sonríes a los demás y te desahogas llorando en silencio,

a ti, que al estar rodeado de gente aseguras ser feliz

y te resguardas en la soledad para buscar la causa de tanta incomprensión,

a ti, que no comprendes la vida que te ha tocado vivir,

no entiendes el mundo, ignoras el porqué de tu existencia,

huyes de los lamentos y vives el momento.

A ti, que día a día pasas por mis pensamientos,

me miras, me sonríes y aún no sabes que te quiero.

A ti quiero decirte lo que siento, a ti quiero llamarte ingenuo,

por haberte querido tanto, por seguirte queriendo,

y porque me parece mentira que no lo estés sintiendo.

Paraules

Paraules, quatre paraules boniques que ens fan perdre els sentits. Quatre frases copiades d’algun poeta que ens conquisten, tot per sortir dels llavis d’algú que s’interessa per nosaltres. Però només són això, simples paraules. Paraules com les que escric jo ara, i si són boniques potser algú les escoltarà algun dia. En canvi, si són sinceres, però mediocres, les abandonarem en el temps i allà es quedaran, esperant que algú les rescati. Perquè al cap i a la fi, ens enamorem de paraules; l’amor entra per les orelles i no pel cor, pels ulls en comptes de la part més profunda de la nostra existència. Sort que no sempre és així, però sovint.
Diuen que mai saps el que tens fins que ho has perdut, però també és cert que no saps el que t’has estat perdent fins que ho trobes. Et poden dir: “T’estimo, i t’estimaré sempre, ets el més important d’aquest món i el millor que m’ha passat mai”. I és molt maco, però són paraules, simplement paraules; i només amb el temps es podrà saber si eren certes o no.